Dones que han fet història
En tota Barberà només trobem 8 noms de carrers/instal·lacions municipals que facin referència a dones: l’Auditori Maria Feliu, el carrer i el pavelló Maria Reverter, la plaça Montessori, l’escola Elisa Badia, l’escola Marta Mata, el carrer Montserrat Roig, el carrer Marie Curie i el Jardí de les Germanes Masach.
Elisa Badia i Pons
3/11/1895 – 4/07/1975
Va ser una propietària i mestressa de casa catalana. Nascuda en una família d’industrials i propietaris, va ser filla de l’empresari sabadellenc Josep Badia i Capdevila i d’Elisa Badia i Oliver. Va esdevenir l’hereva de les propietats del seu pare, les quals s’estenien principalment pels actuals municipis de Barberà del Vallès i Badia del Vallès, entre elles la Torre d’en Gorgs, casa pairal de la família Badia i finca dedicada a la masoveria que abastava 82 hectàrees.
Va fer donacions de terrenys a Barberà per construir l’estació de tren, una escola, a la que es va donar el seu nom en agraïment al seu gest i que va ser inaugurada el 1971. També va efectuar la venda dels terrenys on es van alçar els barris de Can Gorgs i Can Gorgs II, així com Ciutat Badia, el futur municipi de Badia del Vallès, que va rebre aquest nom en honor seu.
Mercè Rodoreda i Gurguí
10/10/1908 – 13/04/1983
Fou una escriptora catalana que va rebre, entre altres guardons, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 1980.
Es considera l’escriptora de llengua catalana contemporània més influent, tal com ho testifiquen les referències d’altres autors a la seva obra i la repercussió internacional, amb traduccions a més de trenta llengües.
La seva producció comprèn tots els gèneres literaris; Rodoreda conreà tant la poesia com el teatre o el conte, tot i que destaca especialment en la novel·la. Mercè Rodoreda va partir l’exili i en les seves obres es pot percebre l’estela d’aquesta vivència.
Marta Mata i Garriga
22/06/1926 – 27 /06/2006
Fou una pedagoga, diputada i senadora socialista i presidenta del Consell Escolar de l’Estat.
Llicenciada en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona el 1957, en l’especialitat de pedagogia. Va ser cofundadora de l’Associació de Mestres Rosa Sensat el 1965, que va impulsar la renovació pedagògica amb el restabliment de la democràcia a Espanya. Més endavant, participa en la creació de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de la Universitat Autònoma de Barcelona (1971) i, l’any següent, en l’inici de l’Escola de Mestres de la mateixa universitat on imparteix diversos cursos de Didàctica de la Llengua i de Pedagogia. A partir d’aquell moment desplega un extens programa d’investigació sobre l’ensenyament de la llengua catalana.
L’any 1999 és nomenada doctora honoris causa per la UAB, distinció que posa en relleu la seva tasca com a pedagoga, la lluita per la recuperació de la memòria històrica educativa a Catalunya després de la guerra civil i la defensa de l’escola pública, democràtica i catalana.
Germanes Masach
9/02/1933 i 22/08/1936 – 10/06/1944
Les dues germanes, veïnes de Barberà, van ser víctimes del trist episodi a Oradour-sur-Glane, per part de l’exèrcit nazi, ara fa 77 anys.
El 10 de juny de 1944, un fatal desenllaç esdevenia a la petita localitat francesa d’Oradour-sur-Glane. Un centenar de soldats de la divisió Waffen SS Das Reich entrava al poble disposats a cometre el que s’ha convertit en una de les barbàries més grans comeses pels nazis a França, durant la Segona Guerra Mundial: Un total de 190 homes afusellats, 245 dones i 207 nens metrallats i cremats vius dins de l’església on s’havien amagat. Un total de 643 víctimes.
Una vintena d’aquestes víctimes eren persones refugiades espanyoles i, entre elles, dues barberenques: Emília Masachs i la seva germana Angelina. Dues nenes de tan sols 11 i 7 anys, refugiades amb la seva família, després de la Guerra Civil.
Els pares de l’Emília i l’Angelina van sobreviure perquè no es trobaven al poble aquell fatídic dia. Van poder refer la seva vida a Oradour i tenir un altre fill i una filla. L’any 1948 la família va tornar aquí.
Rosa Sensat i Vilà
17/06/1873 – 1/10/1961
Va ser una mestra que contribuí al desenvolupament de l’escola pública catalana durant el primer terç del segle XX. Una de les dimensions més interessants de Rosa Sensat és la seva acció en pro de l’educació com a eina de dignificació i empoderament de la dona, en paral··lel a altres educadores coetànies com Carme Karr o Leonor Serrano. Aquest és un despertar impulsat per dones de classe mitjana i cultes a qui el fet de tenir una professió les ha fet econòmicament i socialment autònomes. Són lluny de la radicalitat de les sufragistes britàniques però no dubten en reclamar la igualtat de drets entre sexes.
Amparo Poch y Gascón
15/10/1902 – 15/04/1968
Va ser una escriptora i mèdica activista antifeixista i llibertària espanyola, cofundadora el 1936 de la revista Mujeres Libres. Era una revista per a dones i escrita per dones. Amparo volia estudiar Medicina, però davant l’oposició del seu pare –«No és carrera pròpia de dona»– no li va quedar més remei, com a moltes dones de la seva època, que estudiar Magisteri. El 1922, després d’obtenir el seu títol de mestra, es va matricular a la Facultat de Medicina de Saragossa. La contundent frase del seu pare la va perseguir durant la carrera. Va haver de suportar el menyspreu dels seus companys i la indiferència dels professors. Set anys després es va llicenciar amb vint-i-vuit matrícules d’honor.
Ajudant a reduir la mortalitat infantil l’octubre de 1929 es va inscriure al Col·legi de Metges de Saragossa. Atenia a casa seva dones i nens i dedicava un horari especial a dones obreres. A més de la tasca com a metgessa, Amparo va promoure programes d’educació sanitària per reduir l’alta taxa de mortalitat infantil de l’època. Va publicar documents amb consells per a dones durant l’embaràs i la lactància, amb una atenció especial a les dones de la classe obrera.
Carme Ruscalleda i Serra
8/05/1952 –
Un dels noms més destacats de la gastronomia espanyola, cuinera i propietària del restaurant Sant Pau a la seva vila natal. El 1991 el restaurant obtingué la primera estrella de la Guia Michelin Espanya-Portugal, el 1996 aconseguí la segona i el 2005 la tercera; fou el tercer establiment a Catalunya en obtenir tres estrelles Michelin. El 2004 obrí el segon restaurant Sant Pau, a Tòquio, premiat el 2007 amb dues estrelles Michelin. El 2009 obrí el restaurant Moments de l’hotel Mandarin Oriental de Barcelona, que el 2012 obtingué dues estrelles Michelin. L’octubre del 2018 tancà el restaurant Sant Pau per tal d’iniciar Cuina d’Estudi, un projecte experimental en gastronomia.
Maruja Mallo
5/01/1902 – 6/02/1995
Ana María Gómez González, més coneguda pel seu pseudònim Maruja Mallo fou una pintora surrealista gallega. Va ser considerada una musa de la Generació del 27, caracteritzada per la independència i pel protagonisme aconseguit per les dones en les arts plàstiques, en la qual també s’hi afegeixen les artistes Soledad Martínez, Ángeles Santos i Remedios Varo. Molt apreciada la seva obra en vida i activa durant els anys 30 i la Segona República, el 1939 inicia l’exili cap a Argentina que duraria 25 anys. Sempre va ser una artista molt reconeguda internacionalment.
Clara Campoamor Rodríguez
12/02/1888 – 30 /04/1972
Fou una advocada, escriptora, política i defensora dels drets de la dona. Va ser diputada a les Corts Constituents de la Segona República Espanyola entre 1931 i 1933. Va destacar principalment per la defensa que va fer dels drets de la dona. Va introduir al parlament la Llei de Drets del Nen, a més de participar en l’elaboració i defensa de la polèmica Llei del Divorci. El 31 d’octubre de 1931, va aconseguir la igualtat de drets electorals de l’home i de la dona a l’estat espanyol, com va quedar plasmat a la Constitució republicana d’aquell mateix any, a l’article 36.
Montserrat Roig i Fransitorra
3/11/1895 – 4 /07/1975
Fou una escriptora en català de novel·les, contes, assaig, reportatges i articles periodístics. Va presentar i dirigir diversos programes de televisió, mitjà en el qual va excel·lir com a entrevistadora a escriptors de generacions precedents.
Dona feminista i antifranquista, va pertànyer en diverses organitzacions com el PSUC, i era una gran defensora dels drets de la dona. A les seva carrera periodística va acostar la teoria alliberadora que proposa el moviment a les necessitats de dones anònimes que han sigut silenciades per la història oficial.
Gloria Fuertes García
28/07/1917 – 27/11/1998
En el cas de Gloria Fuertes sí que estem davant d’una escriptora molt coneguda que a més va tenir una forta difusió a la televisió amb la seva poesia infantil. S’inclou a la Generació del 50, la seva formació va ser autodidacta i va defensar la igualtat de gènere. Va escriure literatura infantil, tant poesia com teatre i literatura per a adults, a més de publicar a revistes.
Les Tretze Roses
???? – 5/08/1939
Després de la fi de la guerra civil espanyola, l’1 d’abril de 1939, les JSU, organització juvenil d’esquerres contrària a Franco, van voler organitzar-se clandestinament per a rebutjar l’ocupació de la ciutat. No obstant això, els seus líders van ser descoberts i empresonats, i es va buscar a aquelles persones que tenien contacte amb l’organització per tal de reprimir-los. Entre elles hi havia “Les Tretze Roses”, dones joves republicanes (9 d’elles menors d’edat) que van ser detingudes i torturades abans de ser empressonades. El 3 d’agost de 1939, el fiscal del Consell Permanent de Guerra sentenciava a mort a 56 persones, i les culpabilitzava de “responsables d’un delicte d’adhesió a la rebel·lió”. Aquestes dones van ser triades a l’atzar d’entre les recluses que es trobaven en aquell moment a la presó de Las Ventas de Madrid.
Anne Frank
12/06/1929 – febrer o març de 1945
Amb l’arribada al poder d’Adolf Hitler, el mes de gener de 1933, la família marxà de Frankfurt a Amsterdam amb la intenció d’escapar de les persecucions nazis. Amb la invasió nazi dels Països Baixos, les persecucions contra els jueus s’intensificaren i la seva família s’amagà, el juliol de 1942, en una cambra secreta condicionada, a la part del darrere, de l’empresa Opekta, d’Otto Frank, el seu pare. En el moment d’amagar-se, Anne tenia tretze anys. Després de dos anys a la casa del darrere, el grup fou traït i deportat als camps d’extermini nazis. Set mesos després de la seva detenció i alguns dies després de la defunció de la seva germana Margot, Anne moria del tifus al camp de Bergen-Belsen. En acabar la guerra, el seu pare, Otto, l’únic supervivent del grup, tornà a Amsterdam i descobrí que el diari d’Anne, que l’hi havien regalat pel seu tretzè aniversari i on relatava la seva visió dels esdeveniments, no havia desaparegut. Convençut del caràcter únic de l’obra de la seva filla, decidí publicar-la. Avui, aquell diari és un emotiu testimoni de la persecució que van patir els jueus durant la Segona Guerra Mundial.
María Zambrano
22/04/1904 – 06/02/1991
Va ser una pensadora, filòsofa i escriptora espanyola. Va estudiar a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Central de Madrid. Va continuar els seus estudis a la anomenada Federació Universitària Escolar.
Zambrano va realitzar diverses activitats: col·laborar en el diari «El Liberal», participar en una fundació educativa, impartir classes de filosofia i treballar en els seus escrits. També va ser professora i va rebutjar una oferta per ser diputada. Tot i que no volia dedicar-se a la política, sí ho va fer des dels seus escrits i amb el seu pensament. María Zambrano també va realitzar activitats culturals en diverses revistes, juntament amb altres escriptors i pensadors.
El 1939, any en què va finalitzar la guerra civil espanyola, María Zambrano va haver de marxar a l’exili per problemes polítics amb el franquisme. Es va establir a França, partint després cap a Mèxic, on va treballar com a professora universitària. En aquell temps publicava llibres de filosofia, treballava en seminaris i conferències i impartia cursos en diferents institucions.
Sens dubte, María Zambrano va ser una dona i pensadora molt important per a Espanya tot i que el seu reconeixement trigaria a arribar, com a conseqüència del seu exili i de la dictadura de Franco, va continuar escrivint i rebent grans reconeixements, com el prestigiós Premi Cervantes.
Eulàlia Ferrer
1780 – 1850
Eulàlia Ferrer va néixer en el si d’una família dedicada al món del llibre i la impressió a Barcelona. Després del matrimoni amb Antoni Brusi, es va convertir en una figura destacada en la gestió del Diario de Barcelona, assumint la responsabilitat principal després de la mort del seu marit. Malgrat les barreres socials i legals que imposaven restriccions a les dones en el món de la impressió i l’edició, Ferrer va demostrar una gran capacitat emprenedora i va fer prosperar l’empresa familiar durant vint anys.
Durant el període de la guerra amb França, la família Brusi es va traslladar a Tarragona i després a Palma de Mallorca, on van continuar amb l’activitat editorial. Eulàlia Ferrer va prendre el comandament de la impremta i va continuar dirigint l’empresa amb èxit, demostrant una notable habilitat per superar els obstacles i fer front als desafiaments del seu temps.
La seva contribució com a editora, llibretera i impressora va ser significativa, no només per la seva capacitat empresarial sinó també per la seva perseverança en un món dominat pels homes.
Eulàlia Ferrer va deixar un llegat notable com a pionera en el món de l’edició i la premsa a Catalunya. La seva vida i el seu treball destaquen com un exemple inspirador de superació i determinació enfront de les adversitats, i com a testimoniatge del paper vital que les dones van tenir en el desenvolupament de la indústria editorial al segle XIX.
María Eva Duarte de Perón
7/05/1919 – 26/07/1956
Més coneguda com a Evita. Primera Dama de l’Argentina i segona esposa del president Juan Domingo Perón. Als 15 anys marxà a Buenos Aires, on actuà d’actriu en obres menors. Es va casar amb el coronel Perón el 1945 i, pels seus orígens modestos, va esdevenir el lligam entre ell i la fundació dels treballadors del seu partit «Justicialista» «Los Descamisados». Eva va fer campanya per al seu marit el 1946 fent servir retransmissions de ràdio de marcat en to populista. Un cop Perón va ser elegit president Eva Perón tingué un destacat paper polític. Va crear la Fundación Eva Perón, que va construir hospitals i orfenats que la van fer molt popular entre la gent més pobra. La seva particular preocupació per la situació de la dona la va portar a fundar en 1949 el Partit Peronista Femení i a promoure des d’ell mesures orientades a una millor integració de la dona en el mercat laboral.
Elisabeth Eidenbenz
12/06/1913 – 23/05/2011
Fou una mestra i activista suïssa que dirigí la Maternitat d’Elna.
Després d’acabar els estudis de magisteri, el 1937 va viatjar a Burjassot (València), a col·laborar amb l’ONG «Ajuda Suïssa». També va estar a Madrid com a voluntària per ajudar amb aliments, roba i medicines a mares, nens i ancians durant la guerra civil espanyola, a més de la seva evacuació a àrees de Catalunya i València. Després de la caiguda de la Segona República Espanyola, els exiliats es van haver de refugiar en els camps francesos, en els quals molts van morir per desnutrició, malalties i altres misèries. A causa d’això qualsevol dona embarassada estava condemnada a perdre el fill o, encara pitjor, a morir ella en el part. Per aquest motiu, l’Ajuda Suïssa es va reorganitzar en el sud de França per atendre la població refugiada. Elizabeth va ser escollida per dirigir una primera maternitat a Brullà i, més tard a Elna, prop dels camps de refugiats de les platges del Rosselló, coneguda com la Maternitat suïssa d’Elna.
Inicialment la institució es va mantenir gràcies a donacions voluntàries que arribaven d’Europa, però després del començament de la Segona Guerra Mundial, els fons van disminuir i van començar a arribar refugiats de França i altres països europeus. Principalment eren dones jueves que fugien de l’ocupació nazi. Per això, la maternitat es va veure obligada a associar-se amb la Creu Roja i cumplir la política sobre neutralitat, la qual cosa li impedia d’acollir refugiats polítics, sobretot jueus. Per resoldre aquest entrebanc, Elisabeth Eidenbenz decidí de falsejar la identitat de moltes dones amb la finalitat de burlar aquestes lleis. Van ser molt fustigats per la Gestapo, fins al punt que en una ocasió ella mateixa fou detinguda. Van salvar aproximadament 400 nens espanyols i catalans, i 200 de jueus procedents d’Europa.
Acabada la Segona Guerra Mundial, treballà durant deu anys ajudant els que s’havien quedat sense casa a Viena. A partir del 1956 es dedicà a la reinserció laboral femenina, tornà a exercir de mestra i ensenyà a llegir a moltes dones analfabetes, filles, en la majoria de casos, de famílies desestructurades.
Rosa Louise McCauley
4/02/1913 – 24/10/2005
Coneguda com a Rosa Parks. Fou una activista estatunidenca per l’equiparació de drets civils entre blancs i negres als Estats Units.
“Hi havia una vegada, a Alabama, una ciutat segregada que es deia Montgomery. Els blancs i els negres anaven a escoles diferents, compraven en botigues diferents, agafaven ascensors diferents i bevien de fonts diferents. Tots feien servir els mateixos autobusos, però havien de seure en zones diferents: els blancs al davant i els negres al darrere.
La Rosa Parks va créixer en aquest món en blanc i negre. La situació era difícil per als negres i molts estaven enfadats i tristos per culpa de la segregació. Però si protestaven els tancaven a la presó. Un dia, la Rosa, que tenia quaranta-dos anys, estava asseguda al fons de l’autobús mentre tornava a casa de la feina. Estava ple i no hi havia prou seients a la part del davant (la reservada per als blancs) i el conductor va dir a la Rosa que cedís el seu seient a un blanc. La Rosa va dir que no, com a conseqüència va passar la nit al calabós, però aquell acte de valentia va demostrar a la gent que es podia dir «no» a la injustícia.” (Text extret de “Contes de bona nit per a nenes rebels”).
El seu desafiament fou l’inici d’una protesta, encapçalada per un jove i desconegut Martin Luther King. Durant quasi 13 mesos, els negres, el 70% dels usuaris de l’autobús, es negaren a utilitzar el transport públic. Finalment, el 20 de desembre del 1956, el Tribunal Suprem envià una resolució a l’alcalde de Montgomery declarant inconstitucional la segregació racial als autobusos.
Es va trigar deu anys en eliminar la segregació de tots els estats, però es va aconseguir, finalment, gràcies al primer i valent «no» de la Rosa.
Virginia Woolf
25/01/1882 – 28/03/1941
Fou una escriptora i editora anglesa. És considerada una de les figures més destacades del modernisme literari del segle XX.
També va ser una destacada defensora dels drets de la dona amb obres com Una cambra pròpia (1929), que inicialment va ser una conferència impartida per a públic exclusivament femení. Aquesta obra va ser un text discutit, execrat i reivindicat, però fundacional, sobre la dona i l’escriptura, i el feminisme literari anglosaxó. A més, va ser una de les primeres en fer reflexió sobre què és ser dona, quina i com és la identitat femenina i la relació d’aquesta amb l’art en general (literatura, pintura, etc.).
Maria Montessori
31/08/1870 – 6/05/1952
Fou una pedagoga, científica, metgessa, psiquiatra i filòsofa, i una devota catòlica, feminista i humanista italiana.
És la impulsora del conegut mètode Montessori, implantat arreu del món. Montessori oferí situacions, pràctiques i eines per respondre aquella demanda de renovar l’educació. Lluny de la lliçó idèntica per a tots els infants d’una escola tradicional, proporcionava aprenentatge individualitzat i respectuós amb els ritmes i situacions personals de cada infant. Montessori pretén crear una escola on els nens treballen espontàniament i al seu ritme de desenvolupament. On l’educador prepara les condicions per a la intersecció de cada infant amb les eines i materials que li convinguin. En un ambient preparat de seguretat i la serenitat.
Als 26 anys, Montessori es converteix en la primera dona italiana que aconsegueix el certificat de metgessa. També ingressa a la Universitat de Roma com a assistenta en la clínica psiquiàtrica. Tot i haver rebut una primera formació com a metgessa, amb el pas dels anys la seva activitat es va aproximant a la branca de la pedagogia.
Wangari Maathai
1/04/1940 – 25/09/2011
Va ser una activista política i ecologista kenyana, d’ètnia kikuyu. El 2004 va rebre el Premi Nobel de la Pau per «les seves contribucions al desenvolupament sostenible, a la democràcia i a la pau». Era la primera dona africana que rebia aquest guardó i la primera dona que va ser catedràtica en el seu país. La doctora Maathai era, a més a més, membre electa al Parlament i ministra de Medi Ambient i Recursos Naturals dintre del govern presidit per Mwai Kibaki.
També es va implicar en la defensa de l’accés igualitari de les dones a les universitats i va formar part de diverses organitzacions cíviques, com l’Associació Kenyana de Dones Universitàries. Maathai fou la presidenta del Maendeleo Ya Wanawake (el Consell Nacional de Dones de Kenya), al qual va pertànyer des del 1976 i que presidí fins al 1987.
Shirin Ebadi
21/06/1947 –
És una advocada iraniana defensora dels drets humans, en especial dels drets dels infants i de les dones. Després de ser guardonada amb el Premi Nobel de la Pau de 2003, va exiliar-se del país per por de ser empresonada. S’ha posicionat en contra de l’ús obligatori del hijab.
El 1975 li fou encarregada la presidència d’una branca legislativa de la Cort de Teheran, la qual cosa la convertia en la primera dona de l’Iran a aconseguir-ho. Tot i així, li va ser assignada una posició menor a partir de la revolució iraniana de 1979, quan els religiosos conservadors insistiren en la prohibició islàmica de tal càrrec de jutgessa per a les dones. Després de moltes protestes d’ella i d’altres jutgesses, va poder ocupar un càrrec lleugerament superior, el d'»experta en Dret». Finalment, sense voler continuar suportant la situació de discriminació, es va retirar. Per aquesta negativa li fou vetat el treball judicial fins a l’any 1992.
Frida Kahlo
6/07/1907 – 13/07/1954
Va ser una pintora mexicana. La seva activitat artística es va formar en el context cultural de la postrevolució mexicana i, ja a partir dels anys mil nou-cents vint, Frida va començar a valorar la cultura autòctona, apreciant els valors estètics de l’art popular de Mèxic, demostrant en la seva pintura un sentit dramàtic i violent que es pot trobar també en alguns exvots populars, dels quals en tenia una gran col·lecció. Va formar part, durant els anys 1925 i 1929, d’una tendència estètica de tipus avantguardista europea sorgida a Mèxic, anomenada estridentisme, que tenia com a actitud la construcció d’una nova societat a partir de l’eliminació del vell ordre. La seva pintura va desenvolupar-se a partir de la influència de diferents estils com el realisme, el surrealisme i el simbolisme.
Va ser una dona amb una singular personalitat, caracteritzada des de la seva infància per un profund sentit de la independència i la rebel·lia contra els hàbits socials i morals ordinaris, moguda per la passió i la sensualitat. Orgullosa de la seva mexicanitat i de la seva tradició cultural, es va enfrontar a la penetració dels costums nord-americans, tot això barrejat amb el seu peculiar sentit de l’humor.
El treball de Kahlo ha estat celebrat internacionalment com a emblemàtic de les tradicions nacionals i indígenes de Mèxic i per les feministes pel que es considera com la seva representació inflexible de l’experiència i la forma femenina.
Agatha Christie
15/09/1890 – 12/01/1976
És l’escriptora de novel·la detectivesca més coneguda del món i l’autora més venuda de qualsevol gènere, a excepció de William Shakespeare. Dels seus llibres, se n’han venut al voltant de dos mil milions d’exemplars en anglès i mil milions més en traduccions a unes tres-centes tres llengües. També va escriure novel·les sentimentals sota el pseudònim de Mary Westmacott.
Christie va publicar més de vuitanta novel·les i obres de teatre, principalment del tipus d’habitació tancada i de problema, en la majoria de les quals intervenia algun dels seus personatges principals, Hercule Poirot i Miss Marple.
Federica Montseny
1905 – 1994
Va ser una figura destacada de la política i la cultura catalana i espanyola del segle XX. És coneguda principalment per ser la primera dona a ser ministra a Espanya i per la seva activitat com a militant anarquista.
Montseny provenia d’una família d’intel·lectuals i militants anarquistes, sent la filla del famós editor i polític anarquista Federico Urales. Des de jove, va estar immersa en l’ambient polític i cultural del moviment obrer i anarquista, i va ser una defensora apassionada dels principis llibertaris i de la igualtat de gènere.
Va ser una de les primeres dones a ingressar en el govern espanyol com a ministra de Sanitat i Assistència Social durant la Segona República. Aquesta designació va ser històrica, ja que va ser la primera vegada que una dona ocupava aquest càrrec a Espanya. La seva gestió va estar marcada per una sèrie de reformes progressives en el camp de la sanitat i l’assistència social.
Més enllà de la seva activitat política, Federica Montseny també va ser una prolífica escriptora i periodista. Va escriure nombrosos llibres i articles sobre qüestions socials, polítics i filosòfics, i va ser una veu influent dins del moviment anarquista espanyol.
Després de la Guerra Civil Espanyola i l’ascens al poder del règim franquista, Montseny es va exiliar a França, on va continuar la seva lluita política i es va dedicar a la literatura i a la reflexió intel·lectual. Va romandre fidel als seus principis anarquistes fins al final dels seus dies, deixant un llegat durador com a una de les figures més importants del moviment anarquista i del feminisme a Espanya.